diumenge, 1 de maig de 2011

REFLEXIÓ

I un altre cop, una vegada més tornava a sentir aquella sensació, una por que s'apoderava de cada centímetre del meu cos, de cada racó del meu cap. Fent que només ell, els seus crits, les seves queixes resonessin el meu cap, una vegada i un altra. Esperant, impacient, però a la vegada tement el primer cop, la primera bufatada, que sabia que no trigaria arribar. I sentint-me petita, molt petita davant de tanta ràbia acumulada en un sol cos, i que cada paraula que sentia de la seva boca, cada crit, cada retret semblava intensificar creient-me tot el que arribara a les meves orelles, culpabilitzant-me ser tan inútil, tan estúpida per provoca aquella situació. 

Una vegada més, tot s'esbaia sentint com les llàgrimes arribaven els meus ulls. I després PAM! El primer cop, que em feia tornar a la realitat, sentir la pudor que desprenia alcohol i a rànci. Escoltant els plors del meu fill que impotent s'ho mirava des de la porta. Però, PAM! el segon no trigava arribar. I de sobte si el tercer arribava sempre anava acompanyat d'un quart, cinquè i tot es tornava a perdre de vista, ennovolat cada un dels meus sentits, fins i tot el dolor s'esbaia. Fins que de cop quan tot tornava a la calma ja em trobava estesa al terra, sentint la fredor de les rajoles i ara si conscient a poc a poc d'un dolor insoportable a dins meu, després era conscient dels meus plors, sanglots i una altra cop tornava a ser conscient del meu cos adolorit, magullat i estabornit. Però el pitjor de tot era la culpa, sentir que em mereixia cada cop i cada renec, que tot el meu cos hauria d'esta golpejat i maltractat perque jo l'havia despertat. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada