dilluns, 28 de febrer de 2011

ESTELA, 39 ANYS


El començament tot era amor, era una persona imprevisible i sorprenent, jo era la seva princesa. 

Vaig començar a patir quan varem viure a Espanya; nosaltres estàvem a França. De manera inconscient deixo de veure els meus amics; no volia que s'enfades amb mi. Ell hem deia que era una dona avorrida en públic, em baixava l'autoestima, em sentia petita. 
Vàrem tenir el primer nen, jo vaig tenir que deixa de treballa, ell no portava diners a casa (els seus pares ens mantenien, jo no hi estava d'acord). Vàrem que torna a París. EM SENTIA CULPABLE. Tenia molts dubtes al cap: em sentia petita, potser ja hi estava acostumada a sentir-me així. 

Ell no intentava fer res estava tot el dia fumant marihuana i no em deixava veure a ningú.  Em va comença ameneçar amb: 

"et trauré els nens"

Ell ho deia per fer-me mal. Vaig comença a pensar amb mi, vola fer ioga per crear-me la calma dins la meva ànima, volia deixar de tenir por. 
Em va agredir per primer cop físicament i li deia els nens davant meu: "Mireu a la mama està boixa, em vol pegar"

Vaig ser valenta i li ho vaig explicar tot al Julio, ens vàrem enamorar. El marit només deia que mentides, vàrem decidir separar-nos i fer torns per els fills. No va funcionar. Li va dir en Julio que jo estava en una secta, ell dubtava, jo no ho podia creure. Vaig perdre la seguretat en mi mateixa. Vaig començar a passar-ho malament, quan se'n duia els fills no els tornava a l'hora, creia que els perdria, jo ho denunciava però no i feien gaire cosa. Ell hem demanava una oportunitat més; jo no estava amb el Julio. 

Actualment coneixo la meva parella i HE APRÉS A EXPRESSAR EL QUÈ EM PASSA. 
HE APRÉS A NO TENIR POR
"Em va ajudar molt saber que tenia el meu costat a la meva família, amics i llegir diverses coses sobre experiències d'altres que ho havien passat i SUPERAT"




3 comentaris:

  1. per desgràcia hi ha encara moltes dones que no tenen potser el coratge ja sigi per por perq se senten petites com diu aquesta noiaa, hem de ser fortes i q cap homee ens trepitji, cuan alguna dona se senti aixi a de pensar per si mateixa q es el q la fa feliç i el què li convé i si la persona q té al costat realment lestima despres del q li diu el seu "home" o el q li fa.
    Jo no e viscut cap experiència aixi i espero n o haver-ho de passar mai, tampoc ser com reaccionaria, la persona la q estimes et fa mal(fisica, psicologica...)realment testima¿¿¿
    Vols al teu voltant una persona q no et mereix, i q no fa res xq tu sigis feliç aixo no és amor.
    AMOR PER NOSALTES MATEIXESS!!! SOM DONES, I FORTES!!!

    ResponElimina
  2. ESTIC D'ACord totes ens hem de fer costat. I saber que no som inferiors perquè tinguin més massa corporal; sino que el cap ho pot confondre tot.

    SOM DONES I ORGULLOSES

    ResponElimina
  3. encara qe sigi tard, es bo donarse conta de l'error qe cometeix a deixar pasar aqestes coses, donarse conta de qe ya hi es hora d actuar i posar . i final!

    ResponElimina